16 al 23 d’octubre el 2021

Crònica de Sabin

TRAVESIA AL-ÀNDALUS

Octubre 2021 Ja fa uns quants anys que l’amic Josep venia volent organitzar aquesta travessia i el que subscriu volent-la fer doncs em semblava espectacular, però entre que no hi havia quòrum suficient i després el Covid, el tema s’ha anat demorant fins que per fi aquest any ha sortit, i he de dir que les expectatives s’han complert amb escreix: però comencem pel principi. Ha coincidit a més que havia tingut problemes seriosos amb el meu 100 en el viatge a Tunísia el juny passat, i una vegada recompost i reparat em venia molt bé aquesta travessia per provar-ho, per la qual cosa el dissabte 16 baixava tot content al lloc de trobada a Sant José d’Almeria. Havia sortit d’hora ja que tenia 1.000 kms. per davant, però anava amb temps i el cotxe responent, per la qual cosa vaig aprofitar per parar a Albacete i fer una visita a unes monges de clausura amb què tinc forts llaços ja que allà han estat una germana i una altra cosina de la meva mare. Vaig seguir amb el meu viatge cap avall i anava vigilant els rellotges, quan faltaven uns 150 km. s’encén la fallada motor i la temperatura està al màxim. En aquests casos i en no poder comprovar si la pujada de temperatura ha afectat alguna cosa important, el millor és trucar a la grua i cotxe cap amunt, cosa que vaig fer responent l’assistència immediatament i sense problemes. Truqueu a Josep que casualitat baixaven per la mateixa ruta però darrere meu, i vam decidir que em baixaven ells a San José i ja em ficaria en algun cotxe per fer la ruta. Quedaven 6 cotxes i tots amb copilot menys un Suzuki Jimny pilotat per l’amic Albert, jubilat i ben entrat en anys com jo, i si m’he animat a explicar una mica aquest periple, ha estat precisament per haver fet la travessia d’una manera que no ho havia practicat mai, és a dir de copilot, per la qual cosa les sensacions són molt diferents. Primer de tot, vull demanar perdó al meu pilot, ja que no puc evitar ser un mandó i segur que alguna vegada em vaig sobrepassar, però gràcies al boníssim caràcter i parsimònia d’Albert, no hi va haver mai ni mitja espurna a l’habitacle i vam poder completar el recorregut en bona harmonia i crec que sent amics. Quan es van fer les presentacions i vaig veure que anava sol, li vaig demanar si podia fer la travessia amb ell i em comento que no hi havia cap problema, i que a més, li podia venir molt bé, ja que estrenava ràdio que no havia utilitzat mai i pensava que no podia atendre-la i conduir alhora, per la qual cosa ja tenia radiotelegrafista a bord. Com que a més m’havia portat entre altres coses la Tablet del 100, va resultar que també tenia navegant, per la qual cosa si hagués estat al mig del pilot com em va dir que pensava fer-ho, passem a obrir grup des de la primera etapa, ia obrir expedició des d’abans de finalitzar fins acabar la travessia. Ens va venir molt bé doncs vam tenir etapes amb molta pols que vam poder evitar en anar sempre els primers. Van ser 1.130 km. de recorregut total, dels quals hauran estat pistes sobre un 65 %, repartits en 6 etapes a cadascú més espectacular, i he de dir que una de les coses que més em va sorprendre era com es movia el Jimny en qualsevol tipus de pista o terreny, inclosa la carretera, on el Mazda X5 que ens precedia sempre no anava precisament demanant pas. Cal dir també que l’amic Albert coneixia perfectament el cotxe i dominava a la perfecció les traccions, la reductora i altres components mecànics, habilitats que ja em va demostrar en algun tallafocs amb fort pendent, on a més no calia repetir-lo dues vegades que es fiqués , i que anem, li va molt més això que les bones pistes que vam tenir al 95% del recorregut. Però bé, m’estic embolicant i sortint del motiu d’aquesta petita crònica, que era explicar les sensacions d’anar únicament al càrrec de la ràdio i la navegació, cosa que et permet contemplar la natura en tota la seva dimensió, i com no, seguir el molt detallat llibre de ruta proporcionat per lorganització. I no podia haver-me tocat una travessia millor en aquest sentit, ja que ha xocat frontalment amb el que podem tenir al cap que Andalusia és mar i sol. Comencem pel Cap de Gata per atacar directament la Serra d’Alhamilla i ficar-nos al Desert de Tavernes i les seves rambles de sorra, tot força desèrtic i amb alguna semblança al Marroc, sobretot a la pols. Dormim a La Calahorra i l’endemà retrocedim fins a Abla per endinsar-nos al Parc Natural de Sierra Nevada per la seva part més oriental, i sense deixar-lo en cap moment anar travessant-lo cap a l’Oest fins assolir la zona més occidental. Aquí el paisatge canvia dràsticament i ens adonem que Sierra Nevada no és només esquí, estem davant d’una natura “impressionant” amb alts cims per tot arreu, molt extenses i variades zones d’arbrat, cérvols, cabra salvatge, xotos… .., i un recorregut espectacular amb innombrables valls tancades entre altes muntanyes, i que saltem d’un a l’altre fent grans raïms a cadascun d’ells. Cal felicitar la Junta d’Andalusia per tenir i mantenir les pistes que permeten fer-ho, i com no, també l’organitzador per localitzar-les i donar-nos l’oportunitat de circular-hi amb el màxim respecte. I com a cirereta al pastís, acabem aquesta etapa ficats de ple a l’Alpujarra Granadina, parant a dormir a Bubión que està envoltat de preciosos pobles blancs de muntanya, Capileira, Pampaneira, Òrgiva…., als peus del Mulhacén i el Veleta , i que mereixen una visita amb més temps dedicada a ells. Sempre amb grans muntanyes al camp visual i més naturalesa espectacular, l’endemà escometem per la seva banda Nord les Serres de Tejada, Almijara i Alhama i sempre cap a l’Oest arribem a Antequera, no sense abans fer una visita a la font dels 100 canons que a causa de la sequera la majoria estaven sense pólvora ni metxa. Deixem Antequera per endinsar-nos al Congost dels Gaitans, ia través de les seves escarpades i altes parets atacar la Serra de les Neus, famosa entre altres coses pels seus castanyals dels quals viuen moltes famílies. Les seves formacions de pedra calcària fan recordar les del Pirineu i seguim contemplant natura viva per arribar a dormir a Ronda. Per cert que parlant de castanyes, ens la van ficar rodona a Parauta ja que almenys als 3 del primer grup que vam arribar i comprem on la reixa pintada de gris, ens han sortit a tots podrides. Sortim camí cap a Sevilla per fer una mica de més natura i una mica de, com jo li anomeno turisme de pedres amb les cases de Setenil, l’església Palmeriana dels Carmelites, i arribar a Sevilla a l’hotel que està dins de l’estadi olímpic. Vam arribar amb temps i com a la Maestranza, va haver-hi després diversitat d’opinions i uns vam marxar de camamilles pel barri de Triana i altres a seguir amb el turisme pedrer. Al matí i amb molta pena, abordem l’última i més llarga etapa per a través de la Conca minera de Rio Tinto, en actiu malgrat tot el que ha passat, arribar a Portugal a pernoctar i fer una visita de cortesia a Sao Domingos, molt a prop de la frontera. En fi, una experiència molt grata com a copilot d’Albert a bord del Suzuki Jimny que no se m’oblidarà mai. No vull acabar sense agrair a Armand-Quina, August-Teresita i Josep-Paco la seva bona disposició a portar-me i transportar fins a San José el que em va semblar necessari rescatar del 100 inclòs el frigo de 60 litres, i com no a Manolo i Ana bona disposició, el seu fogonet i paella, i compartir el gran coneixement del terreny per on vam caminar, i en fi, a tots per les ajudes prestades. I encara que l’idil·li ve d’abans, també un record per a Paco i el seu germà Juanjo que van carregar amb la nevera a la Travessia, però pel compte que els tenia, i perquè encara segueixo somiant amb el “anem bé”??. Un petó gold per a tothom. Subscriu Sabin des del Cantàbric.