Crònica Lluis Asensio

El mes d’octubre passat vaig decidir fer una excursió per la muntanya amb el meu vell Opel Frontera. Com que encara era un principiant volia anar amb gent que sabés del tema i sense voler mitjançant Internet vaig conèixer Josep de DiscoverLand que estava organitzant una sortida per a famílies pel Pirineu català. Sense més em vaig apuntar i vaig preguntar als meus dos fills de 5 i 7 anys si volien venir tenint en compte que haurien d’aixecar-se més aviat que un dia de col·le, i tot i així em van dir que si encantats. L’endemà ens vam aixecar a les 6:00 del matí per estar a Ripoll cap a les 8:30, que era l’hora de trobada. Va fer un dia espectacular, un sol radiant que ens va permetre gaudir del paisatge al 100%.

Ja per començar vam sortir de Barcelona de nit i vam veure pel camí com de mica en mica s’anava fent de dia. Enllumenats pels primers raigs de sol creuem les valls prèvies al destí final amb la boira cobrint-nos intermitentment.

  Arribem més o menys a l’hora prevista. Allí es trobava Josep amb el seu HDJ80 i la resta de la gent. Marta que al final va venir amb moto ja que no va poder arreglar cap dels seus dos Patrols, però tenia el mico de trialeres, els Javieres, un amb un Jeep que el ficava per tot arreu, com es nota l’experiència, i l’altre Javier amb la seva filla Carla amb un Hyundai Terracan al qual estic molt agraït perquè sempre m’esperava a les cruïlles, allà també es nota la seva experiència, ja que això és un esport d’equip, i finalment Carles amb la seva bèstia GR. De tots vaig aprendre un munt de bons consells. Als meus fills perquè entenguessin la situació els vaig dir que hi havia professors que ens ensenyarien a moure’ns per la muntanya, un anava davant Josep i l’altre tancant el grup Carles, encara que de vegades s’intercanviaven.   Després de fer un cafè comencem la ruta direcció a les Lloses. En no haver-hi moltes famílies amb nens petits, de fet només jo, van decidir canviar una mica la ruta a l’últim moment, diguem que la van fer una mica més complicada des del meu punt de vista de novell, però a banda de donar-me una ruta alternativa més fàcil , a la qual vaig renunciar per dos motius: per no tallar-los el rotllo i perquè volia aprendre i provar el cotxe. A més, em van transmetre molta seguretat i experiència. Només havia de seguir els seus consells i els de la resta per poder passar per tot arreu.   El paisatge increïble, encara que ja feia estona el sol il·luminava els vessants al principi ens vam creuar amb algun núvol assentat al bosc. El camí a poc a poc es va anar complicant força i es va convertir força tècnic, fins arribar a un fangar que d’entrada no sabia com el superaria, em limiti a imitar els altres i seguir els seus passos i instruccions, “no et preocupis Lluís, aquests cotxes passen per tot arreu, mantingues la calma” em deien. Els nens enrere a les seves cadires s’ho passaven d’allò més bé, amb els pots i els tolls que ens anàvem trobant.   A cada parada que fèiem baixaven del cotxe per jugar a la muntanya i veure com la gent gran la lliuàvem amb els cotxes. Javier el del Jeep, a qui veia dues opcions sempre elegia la complicada, la primera va ser una gran roca. Jo m’ho mirava i em pensava que algun dia amb una mica més d’experiència també ho intentaria, però ara no.   Arribem a un camí trencat per un solc d’aigua, semblant a un trialera, on baixem del cotxe per analitzar la baixada. Jo no ho tenia gaire clar, però s’havia de baixar si o si, no hi havia marxa enrere. Escolteu els consells dels companys i enganxadet a l’esquerra la vaig superar sense ficar-me dins, missió complerta. Els petits ja us els imagineu, “una altra vegada papa, una altra vegada”. Ja els vaig dir que quan siguin grans ells em portaran a mi.  Seguim fins arribar a una cruïlla on ens parem i trobem boletaires. Hi havia el bosc ple de gent agafant bolets, altres en motos i quads i altres amb bici, però aquell dia, m’imagino pel bon temps que feia, els boletaires van guanyar per pallissa. Allà hi havia una pista molt pronunciada que pujava al cim d’un turó, és clar, Javier el del Jeep no s’ho va pensar dues vegades i la va pujar i la va baixar. La veritat tenien raó, aquests cotxes passen per tot arreu.  

Els paisatges eren molt pintorescos i molt diumenges. Vaques pasturant al mig dels camins. Marta baixant del cotxe per aixecar les tanques electrificades i poder passar-hi. Pares i fills buscant bolets al mig del bosc.

Gaudint igual que un nen amb sabates noves se’m va passar el matí volant. No me’n vaig adonar fins que el meu estómac va començar a demanar menjar. El darrer camí ens va portar a Sant Jaume de Frontanyà, un poble molt bonic, on vam dinar. Un bon àpat per acabar amb un fantàstic matí.

Després tornada a Barcelona per una avorridíssima autovia.

  Vaig gaudir i vaig aprendre molt. A causa de la meva curta experiència mai no havia provat tant el cotxe i sobretot la reductora. Realment és una passada per on es pot arribar a passar. Però no ho hauria aconseguit sense els fantàstics companys que en tot moment em van ajudar i em van donar bons consells. Moltes gràcies a tots i espero veure-us aviat. Segur que repetiré.